Bibliotecario en la escuela

5/5

Un altre llibre més sobre amics imaginaris? Bé, potser estem davant del llibre sobre amics imaginaris. I tot i que no ens adonem aviat, podem veure en la prosa de l'autora que tracta un tema tan important com el de viure al carrer amb una força, una tendresa i un respecte totalment fora de sèrie. Aquesta gran forma d'escriure i aquesta sensibilitat especial ens atrapa des de la primera pàgina, així com tots els personatges i situacions de la família del nen protagonista.

I és que els personatges estan sòlidament construïts. De fet de forma molt poc freqüent a la literatura infantil. La construcció de personatges està molt per sobre del que trobem en aquest àmbit. No només el personatge protagonista. També la germana, la mare, el pare i inclús el Crenshaw. Tots plens de detalls i de matisos que els fan molt tridimensionals i el més important, que empatitzem amb tots i cadascun d'ells. Un gran treball. Sens dubte.

Sí els personatges estan ben perfilats, no es queda pas endarrere la construcció de l'atmosfera (i al mateix temps), el tema principal del llibre, que no és un altre que la pobresa i la exclusió social. I està tan ple de detalls, que és impossible no entrar a la novel·la i emocionar-se amb ella. Robar paper del WC, vendre's la televisió, anar a dormir tota una família al cotxe, rentar-se a banys públics, la frustració que provoca tot plegat, etc. Però cal destacar l'exercici de enginyeria de precisió que fa l'autora per relatar tot això des de el respecte, sense drama i sense perdre per un moment el punt de vista infantil del personatge protagonista. Magistral i a l'abast de molt pocs autors.

I és que cal reconeixer, que si tots els pilars del llibre estan bé, i tot conjuga en un tema tan feixuc com el tractat, és gràcia a la gran forma d'escriure que troba Katherine Applegate a la novel·la. Una autora que valdrà molt la pena seguir llegint.

4,6/5

Podríem pensar que estem davant d'una altre Bildungsroman més. El món literari català en va ple de novel·les juvenils realistes. La majoria que no aporten res nou literàriament parlant, però ja a la primera pàgina advertim que aquesta no entra dins de la categoria. Per començar, renuncia a aquell to, que els anglesos dirien "polite" i que alguns mediadors de literatura juvenil s'han atrevit a etiquetar com "novel·la que sembla escrita des de l'Eixample". Aquí tenim una història de perifèria que a la primera pàgina ja ens regala uns quants renecs que molt segur no seran del gust ni de pares, ni de docents que vulguin treballar aquesta lectura a l'aula. Així doncs, ens atrevim a dir que estem davant d'un títol, que en el panorama català juvenil representa una glopada d'aire fresc trencant amb cert estil barcelonaeixamplista i conservador al que estem acostumats. Aquesta autenticitat barroera farà que molts lectors adolescents es sentit atrapats des de la primera pàgina, mentre que a molts adults els hi provocarà rebuig per l'explicitat dels temes, escenes i del llenguatge.

Adrià Alguacil ha fet una tasca excel·lent amb els personatges. El protagonista de la novel·la és un personatge increïblement tridimensional en el que s'aprofundeix d'una forma poc comú en la literatura juvenil. També cal remarcar la creació d'alguns personatges secundaris com l'oncle, la professora o alguns dels amics del protagonista. Alguacil treballa molts matisos dels personatges i els va desenvolupant a poc a poc fins que obté personatges que gairebé els podríem tocar de tant autèntics que arriben a ser.

També s'ha de destacar l'ambientació de la novel·la que igual que passa amb els personatges assoleix un alt grau de realisme. No només perquè la història tingui lloc a multitud d'ubicacions reals. També perquè el clima que crea l'autor és a estones asfixiant i a estones desenfadat, demostrant una gran capacitat de flexibilitat a tots els tons que requereix una gran novel·la.

En quant a l'escriptura de l'autor, certa corrent conservadora la catalogarà de grollera, poc polida o treballada o inclús etiquetaran l'autor de nou enfant terrible de la literatura catalana. El cert és que en quant a literatura juvenil, Adrià Alguacil ens regala un producte molt ben treballat i amb una creació d'un món i uns personatges moltíssim per sobre de l'habitual. No es pot dir una altra cosa que no sigui que estem davant d'un llibre molt ben acabat i escrit i que ens recordarà a "El vigilant en el camp de sègol", un títol pel que està molt influenciat, però reinterpretat a l'actualitat i a la perifèria barcelonina i amb molta reivindicació de temes socials.

• Pros: la seva frescor i autenticitat, el seu llenguatge trencador, la seva valentia, els temes que tracta, els personatges i l'atmosfera/ambientació
• Contres: provocarà poc interès a aquells que rebutgin les històries LGTBI i les novel·les de massa longitud o massa introspectives

4,9/5

Novel·la curta de ciència ficció gairebé perfecte. Una masterclass de com escriure i de com explicar moltíssim i tractar temes transcendentals amb poquíssim.

La història comença in media res. Així doncs, els lector es veu de cop immers enmig de la història i no només això. També enmig d'un duel a mort entre dos grans pilots espacials.. A més quan esperem que l'escena d'acció acabi, aquesta continua. Perquè igual que passa amb la sèrie LOST, un cop la vida no corre perill, comença la lluita per la supervivència. I aquí s'acaba tot el que té a veure amb LOST, o Lost in space o qualsevol altre ficció de supervivència d'acció. Aquí de fet la novel·la dona un gir i el que tenim més un retold de Robinson Crusoe (salvant molt les distàncies) que una novel·la d'acció. Gràcies als capítols curts, la seva lectura és addictiva (sumat a un ritme encertadíssim) i ens sorprén perquè al poc de començar l'acció s'acaba i gira cap a un ambient molt més intimista. I és que els personatges passen a aguantar tot el pes de la novel·la. Però no com estem acostumats, amb un gran desenvolupament o desgranatge de la psicologia d'aquests. Aquests agafen el pes de la novel·la des de l'àmbit relacional, ja que la història va precisament sobre això. Sobre com va mutant la relació entre aquests dos personatges fins a límits insospitats i uns girs i un final molt sorprenent.

Longyear fa un treball de geni al donar-li moltíssima personalitat al planeta. Tant que es podria dir que es transforma en un personatge més. De fet hi ha més d'una escena en que uns dels protagonistes li parla al planeta, com si aquest ho fos. Així doncs el worldbuilding és excel·lent per estar parlant d'una novel·la tan curta. L'autor li dona un clima, biologia i característiques pròpies que transporta al lector a aquest lloc tan inhòspit. I a més, quan no t'ho esperes, l'autor sap com impactar-te emocionalment i deixar-te molt trastocat amb els girs argumentals. Potser l'única cosa reprotxable de l'obra és que algú podria dir que no està ben tancada. Però això es pecata minuta si veiem els temes que pot tractar l'escriptor en una història tan breu: l'alteritat, l'antibel·licisme i el pacifisme, les arrels, la cultura com a punt de trobada, la connexió amb els nostres avantpassats, el racisme i la xenofòbia, la mort, la solitud, l'espiritualitat ... Una  gran quantitat de temes per la brevetat de la història.